11M

Hoy hace 20 años de un día que nos marcó a todos los que vivíamos en Madrid. Fue un día que impresionó al mundo entero. Recuerdo que era jueves, un jueves de finales de invierno. Recuerdo el sonido de las ambulancias desde la cama porque no tenía clase a primera hora. Era veinte años más joven y exprimía la hora de dejar las sábanas calientes. Recuerdo el teléfono sonando, María José levantándose deprisa y contestando a mi madre que yo estaba en casa. Recuerdo su voz apurada al otro lado del aparato. Ella sabía que yo cogía el tren para ir al colegio, pero no que no pasaba por Atocha. Embajadores era mi nudo de comunicación. Recuerdo que nos levantamos rápidamente y encendimos la televisión. Recuerdo las primeras noticias que desde la calle Téllez hablaban de cinco muertos. Recuerdo la voz telefónica del periodista que retransmitía en directo desde su propia casa. Recuerdo las primeras imágenes repetidas de forma continua. Recuerdo ir a trabajar en metro, porque el servicio de Cercanías estaba interrumpido. Recuerdo el silencio profundo de todos los viajeros, mientras oíamos que el servicio no se prestaba con normalidad. Recuerdo las miradas bajas, los rostros de incredulidad, las respiraciones contenidas, las expresiones de inquietud. Recuerdo que, al llegar a Aluche, la llamada de un amigo para preguntarme si estaba bien me hacía saber que íbamos por los cuarenta muertos. Recuerdo los mensajes de amigos en el móvil que me preguntaban si estábamos bien. Recuerdo llegar al colegio y encontrarme a unos adolescentes en shock, confusos. Recuerdo una mañana de no dar clase, de hablar con los alumnos y tratar de contenerlos. Recuerdo la cifra de muertos que subía a cuentagotas. Cada hora hacía que el contador macabro alcanzara una cifra inverosímil. Recuerdo las ganas de llorar que no se me han pasado. Recuerdo las primeras noticias internacionales que apuntaban al terrorismo islámico. Recuerdo un viaje de vuelta a casa que se hizo eterno. Recuerdo una tarde durante la cual solo pudimos caminar hacia la estación de Atocha, cerca de nuestra casa. Recuerdo la estación del AVE desierta con un silencio sepulcral con la plantas tropicales gigantes que parecían llorar. Recuerdo ver al fondo el Cercanías con un cordón policial y algunos agentes dispersos. Recuerdo la sensación de irrealidad. Recuerdo la tristeza y la sinrazón. Recuerdo la manifestación que hubo el viernes por la tarde. Recuerdo los gritos preguntando quién había sido. Recuerdo todas las mentiras que vinieron después y la intensidad de unos días que nunca olvidaré. Recuerdo ir a votar con rabia y determinación. Recuerdo que, después de siete años en Madrid, aquel día sentí que ya era de Madrid, que Madrid formaba parte de mi vida. Veinte años después continuo aquí y ninguno de mis alumnos de este curso, con quienes he recordado aquel día, había nacido en 2004. Toda una vida para ellos… 

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

UN ARTICLE EM MANA FER GARZÓ

Un article em mana fer Garzó, que en vida meua m’he vist en tant de compromís. No vull creure’m una Lope del periodisme, ni fer el negoci d’en Robert amb les cabres. Tampoc hi trobareu cap Violant a aquesta crònica mig inventada. Advertits esteu. Sempre hi ha d’haver un motiu per començar. Per això, em llança el desafiament a més de tres-cents kilòmetres de distància i jo el prenc. Ja ho diuen: qui no vulga pols que no vaja a l’era, però és que avui hem vingut a jugar, no als daus ni a les cartes (no sigueu pirates), sinó amb les paraules i els records. I així, fent el burleta, rient-nos del ball i de la festa, rient-nos del mort i de qui el vetlla, ja hem passat el primer paràgraf.

 

Feia calor, molta calor, que anàvem pel juliol. Com aquell de l’acudit, que era a l’infern i no se’n queixava perquè era de Xàtiva. Però no, no vos confoneu que no som socarrats per això, encara que és ben cert que no tenim por a la condemnació eterna ni al foc perpetu i abrasador. A veure qui és el valent que ix al carrer a les quatre de la vesprada a l’estiu. Però no te’n vages del tema de l’article que sembla que no trobes consonant com el poeta i ja ets a la meitat del segon paràgraf. Algun lector avesat pensarà que vaig de naps a cols i raó no li’n manca. Garzó m’envia una fotografia a través d’aquesta conegudíssima aplicació de conversa instantània –que si ho pensem bé, sembla cosa del dimoni i no em ve de gust dir el nom– i em fa la comanda aprofitant-se de les meues febleses humanes i inclinacions pseudoperiodístiques: Vinga, fes una gasetilla a partir de la foto com fa el Millás a El País Semanal. M’ho aboca, se’n riu i es queda tan a gust, periodista provocador i pocavergonya. La meua primera reacció és de sorpresa en mirar la panoràmica. Sense preguntar, el Garzó m’ha pujat a un DeLorean xativí i m’ha enviat com un rellamp al desembre del 1992.

 

M’indica que em fixe bé, perquè la grua municipal està emportant-se un Volkswagen Passat... Sí, sí, i tan passat... De segur, que n’era d’un que era al bar, aquell que els meus pares van tenir més de vint anys i on jo passava les hores mortes de la vesprada a l’estiu. Quin avorriment més gran! Com més gran era la festa més feina hi havia! Quin negoci més esclau! Estudieu per no haver-lo d’heretar... Li pregunte d’on l’ha treta, la fotografia i em respon que de la immensa, colossal paperassa que guarda, com Diògenes, del seu passat al setmanari Notícia 7, incloses desenes i desenes de fotos. Tot periodista com cal presenta aquesta inclinació a la síndrome del de Sinope. El Garzó, animal reporter, no n’és una excepció. Li recorde que aquell any jo vaig començar la carrera, darrera promoció de Filologia del pla del 79. Afortunadament ja havien quedat enrere aquells temps en què s’afirmava que les dones no necessitàvem estudiar, però no deixem cap racó a l’enyor. Aquell juny vaig fer la selectivitat de la qual no tinc mal record i vaig esdevenir la primera ‘Alcántara universitària’ de la família. Això últim m’ho calle, que els dits no teclegen tan de pressa (especialment els de la generació, baula endarrerida en la cadena evolutiva, que fem servir només el dit índex de la mà dreta per polsar la pantalla tàctil). Hi ha tema! Tens tema! Exclama amb una emoció que m’arriba per la xarxa... L’any prodigiós! I em venen al cap les Olimpíades de Barcelona, amb aquella torxa encesa per un habilíssim arquer (li faltava una cama a aquell xicot o ho vaig somniar?) i l’Expo de Sevilla, amb el primer tren d’alta velocitat, que em vaig quedar sense veure (tragèdia a aquell moment) i on la majoria de xativins van anar-hi en autobús. Ens obríem a la modernitat de bat a bat i un país que venia del blanc i el negre, d’una dictadura autàrquica que va sobreviure gràcies a les divises dels turistes estrangers, de sobte, va prendre el tecnicolor i ens somniàvem rics i moderns. Tot això ocorria mentre als Balcans es produïa un genocidi i es violava sistemàticament a les dones de l’enemic com arma de guerra.

 

Vaig entrant al quart paràgraf, i no ho he fet amb peu dret, que és impossible a aquest món de bojos. Més de trenta anys han passat i ens despertem, de bell nou cada matí, amb una altra guerra al cor d’Europa. Continue observant la instantània d’una quotidianitat superba. No hi ha ni rastre de grans esdeveniments internacionals ni esportius. Pense des de quin punt haurà pres el botó el fotògraf, davant del quiosc de premsa o de la carnisseria? El color, una mica gastat i apaivagat, de la fotografia em parla dels anys que han passat igual que els cotxes aparcats al carrer Gregorio Molina. La foto està moguda. Llavors no hi havia esmena, com la vida mateixa, ni possibilitat de fer-ne una segona o una tercera. Només capta una escena diària que no es detura: el treballador de la grua municipal, el cartell de l’estacionament regulat. Se’n recordeu quan van dir que s’havia de pagar per aparcar el cotxe al carrer? Quina escama! Ni rastre de cotxes elèctrics ni de res que fes ressò d’ecologia... Se’n començava a parlar encara tímidament.

 

Al punt de fuga, per la dreta, en diagonal, l’encreuament entre Gregorio Molina i Pare Claret, on es planta la falla que ja ronda sense voler el mig segle. Algun jove que gose llegir aquest simulacre d’article es pensarà que en són un bon grapat d’anys... Potser una mica de raó no li falte; els que juguem amb la xifra ficada als plecs dels ulls tenim la imatge d’aquella col gegantina i ben simpàtica o aquell senyor asiàtic que feia una mica de por amb les ungles llarguíssimes, però amb una jaqueta ben bufona. No el vaig veure cremar perquè em vaig adormir. A Xàtiva trigueu molt a cremar les falles. Es nota que no voleu que la festa s’acabe. El pobre xinès es va pegar una bona morrada, van contar els grans l’endemà, però no creieu que va ser per xenofòbia, és només que a aquells anys no hi havia enginyeria crematòria fallera per fer-ho bonic. Què es pensàveu? Aquesta professora que escriu també té un passat faller. Faller fallat? No ho sé. Ja estic en el cinquè paràgraf i amb aquesta oració el vaig acabant. 

 

Hi ha tema! Tens tema!, m’interpel·lava Garzó. Desenes, potser més d’un centenar d’articles he escrit per llibrets de falla. Ostres, tu, això és vici! És impossible competir amb una bèstia periodística semblant. Ara mateix només desitge que ens farem un tip de riure per aquestes lletres mentre remenarem una orxata, quan torne a ser estiu i faça tanta calor. Promet pagar jo. Té raó: i tant que hi ha tema, és la vida, i el temps que passa i que ens passa per damunt. I tot és vell, i trist, i necessari, que diria el poeta. Doncs et diré una cosa, amic Garzó: són temps que no enyore... i aquí s’acaba la conversa. I tant de bo que no els enyorem mai, només ho pense, tampoc no li ho dic. Millor mirem endavant. “Que tot està per fer”, però no “tot és possible”. Disculpe, senyor Martí i Pol, que a aquest darrer punt el contradiga. Sóc al final, compteu les línies perquè vaig acabant, jutgeu si vos ha entretingut, i està fet.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Fotografia: Agustí Garzó

Article publicat al Llibret de la Falla Molina-Claret de Xàtiva 2024

 

 

LA COLECCIÓN

Tuve la suerte de leer La colección durante el confinamiento de 2020. Un día, por sorpresa, el texto aterrizó en la bandeja de entrada de mi correo electrónico. Cuando la leí, en medio de tanta incertidumbre, fui consciente del buen número de incógnitas que plantea Mayorga en este trabajo, porque La colección es un obra con muchas capas, que el lector/espectador no desentraña ni agota al leerla por primera vez ni al verla representada. Es un texto donde la palabra cobra el protagonismo principal y nos conduce al pensamiento más profundo sobre nuestra existencia. Mayorga vuelve a encumbrar el lenguaje y el diálogo como nuestra principal arma de conocimiento y libertad y sabe que el teatro es su lugar privilegiado. “Un teatro es un espacio de herencia”. Por todo esto, intuyo que esta creación pasará a la colección mayorguiana como una de sus obras mayores, como El golem que dirigió Alfredo Sanzol en el Teatro María Guerrero en 2022 o El cartógrafo en las Naves del Español en 2017. La colección se ha estrenado en el Teatro de la Abadía este mes de marzo, después de subir a escena la temporada pasada, María Luisa, en la misma Abadía, y Amistad, en las Naves del Español. Los críticos literarios quizás considerarán estas dos últimas como ¿menores?, porque son textos más ligeros, cercanos a la comedia. La levedad de estas obras vendría por su menor dimensión filosófica, ya que ambas también plantean preguntas sobre la vejez, las relaciones de amistad y el paso el tiempo.

 

Héctor (José Sacristán) y Berna (Ana Marzoa) son un matrimonio de ancianos sin hijos. Han dedicado su vida y su relación a completar una colección de arte. Ante el ocaso de sus vidas, buscan un heredero para que su colección sea preservada y les sobreviva. Para ello, invitan a su casa, construida expresamente para la colección, a Susana Gelman (Zaira Montes), coleccionista también, con el fin de examinarla y comprobar su idoneidad para heredar la colección, buscando en ella “una afinidad”. Carlos (Ignacio Jiménez) es el asistente del matrimonio, o también un examinador, o quizás una pieza de la colección. El espacio escénico se organiza con la sobriedad simbólica propia del teatro mayorguiano, ocupado por cajas que representan los embalajes de las diferentes piezas de la colección. Cada una de ellas guarda una historia y un misterio que Susana se empeña en indagar y descifrar hasta que llega a Guimaraes 5.8.1. La capilla que fue el Teatro de la Abadía se metamorfosea, por arte de la magia de la luz y de Juan Gómez-Cornejo, en la casa que mandó construir el matrimonio de ancianos para la colección. Héctor, más idealista, bautizó la estancia iluminada por una luz cenital como la caverna, introduciéndonos de lleno en el ámbito platónico, mientras que una Berna más pragmática la llama el ring, porque es el lugar donde marido y mujer pelean por las decisiones sobre la dirección que ha de tomar la colección.

 

La colección hunde sus raíces, como el pensamiento de Mayorga, en la filosofía de Walter Benjamin. En su madurez, vuelve (si es que alguna vez se fue) a sus principios y orígenes: qué hacer con la memoria de lo construido durante toda una vida; en muchas ocasiones, memoria de los fracasados, de los que están a punto de caer a la lona en una pelea de boxeo. De esta manera, este dialoga con otros textos de la colección mayorguiana como El jardín quemado (1998) o La tortuga de Darwin (2008). Aquí se centra en la herencia y el paso de tiempo. Los dos protagonistas, ante el miedo a afrontar la caducidad de su cuerpo, han ido aplazando la idea de qué hacer con su patrimonio. La muerte sigue siendo un tema tabú en nuestra sociedad que el antiautor trata de repensar desde la vida, entendiendo el tiempo de forma cíclica y reflexionando ante la posibilidad de dejar un legado, para superar nuestro sentimiento de finitud y vivir una existencia más solidaria hacia los que vienen detrás. Como el propio Mayorga afirma, una herencia la podemos aceptar o rechazar. Recibirla supone asumir una responsabilidad en la conservación y la transmisión de esa heredad. Esta concepción del tiempo como algo cíclico la percibimos en la tarea de continuo hacedor de Mayorga para con sus textos. La tradición se reescribe constantemente. Quienes amamos la literatura lo sabemos.

 

La colección también reflexiona sobre la misteriosa relación entre las personas y los objetos. El ser humano busca definirse a sí mismo en las cosas que posee. Tenemos tendencia a coleccionar porque los objetos son autorretratos. Nos reconocemos en ellos, nos recuerdan quiénes somos. Se oyen los ecos de Desembalo mi biblioteca. El arte de coleccionar de Walter Benjamin y El sistema de los objetos de Jean Baudrillard. Cuando elegimos colocar algo en una lista, modelamos nuestra memoria. Lo que queda fuera está en peligro de desaparecer, porque el tiempo corre a favor de la destrucción. Y surgen entonces las preguntas: ¿qué conservar? ¿qué transmitir? ¿qué desechar? La herencia es fundamental en la vida del artista y en su relación con la tradición. En cada obra de arte, hay conservación y destrucción.

 

El tercer tema importante en La colección es el matrimonio. Héctor y Berna han sido un matrimonio bien avenido que ha consagrado su vida a la colección. Sin embargo, son capaces de reconocer las luces y sombras de su travesía por la vida juntos. En esas sombras, también se reconocen el uno al otro y son conscientes de que la colección y ellos mismos han llegado a ser lo que son por el efecto de todo lo vivido y compartido. Entienden que sus disputas y disensiones han mantenido viva su relación. Por eso, se reconocen y se reconcilian consigo mismos. Saben que completar una colección es irrealizable y asumen su incompletez:

 

“Era necesario que alguien hiciese la colección. Imágenes separadas por océanos o siglos esperaban que alguien las reuniese. Su destino era la colección. Si algún día, dentro de un millón de años, un ser capaz de pensar y de sentir encuentra la colección, sabrá qué es la humanidad y qué podría haber sido. Antes de atravesar esa puerta, piensen que, cuando vuelvan a este lado, todo lo verán desde la colección. También a las demás personas y a sí mismos. La colección te descubre. No puedes verla y no preguntarte quién eres, porque contiene todo lo que eres y todo lo que no eres.”

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

11M

Avui fa 20 anys d’un dia que va marcar tots els que vivíem a Madrid. Va ser un dia que va impressionar el món sencer. Recorde que era dijous, un dijous de les acaballes de l’hivern. Recorde el so de les ambulàncies des del llit perquè no tenia classe a primera hora. Era vint anys més jove i espremia l’hora deixar els llençols calents. Recorde el telèfon sonant, María José aixecant-se de pressa i contestant-li a ma mare que jo era a casa. Recorde la seua veu apurada a l'altra banda de l'aparell. Ella sabia que jo agafava el tren per anar a l’escola, però no que no passava per Atocha. Embajadores era el meu nus de comunicació. Recorde que ens vam llevar ràpidament i vam encendre la televisió. Recorde les primeres notícies que des de la calle Téllez parlaven de cinc morts. Recorde la veu telèfonica del periodista que retransmetia en directe des de casa seua. Recorde les primeres imatges repetides contínuament. Recorde anar a treballar en metro, perquè el servei de Rodalies estava interromput. Recorde el silenci profund de tots els viatgers, mentre sentíem que el servei no es prestava amb normalitat. Recorde les mirades baixes, els rostres d’incredulitat, les respiracions contingudes, les expressions de neguit. Recorde que, en arribar a Aluche, la trucada d’un amic per preguntar-me si estàvem bé em feia saber que anàvem pels quaranta morts. Recorde els missatges d'amics als mòbil que em preguntaven si estàvem bé. Recorde arribar a l’escola i trobar-me uns adolescents en shock, confusos. Recorde un matí de no fer classe, d‘enraonar amb els alumnes i mirar de contenir-los. Recorde la xifra de morts que pujava com un degoteig. Cada hora feia que el comptador macabre assolís una xifra inversemblant. Recorde les ganes de plorar que no se m’han passat. Recorde les primeres notícies internacionals que apuntaven al terrorisme islàmic. Recorde una viatge de tornada a casa que es va fer etern. Recorde una vesprada en què només vam poder caminar cap a l’estació d’Atocha, prop de casa nostra. Recorde l’estació de l’AVE deserta amb un silenci sepulcral amb les plantes tropicals gegants que semblaven plorar. Recorde veure al fons les Rodalies amb un cordó policial i alguns agents dispersos. Recorde la sensació d’irrealitat. Recorde la tristesa i la desraó. Recorde la manifestació que hi va haver divendres al vespre. Recorde els crits preguntant qui havia sigut. Recorde totes les mentides que van venir després i la intensitat d’uns dies que mai no oblidaré. Recorde anar a votar amb ràbia i determinació. Recorde que, després de set anys a Madrid, aquell dia vaig sentir que ja era de Madrid, que Madrid formava part de la meua vida. Vint anys després continue ací i cap dels meus alumnes d’enguany, amb qui he recordat aquell dia, havia nascut al 2004. Tota una vida per ells…

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

VANIA x VANIA

¿Os imagináis ver dos montajes de Tío Vania de forma sucesiva? ¿Concebís contemplar dos versiones de la obra de Chéjov en un mismo montaje? Este es el reto que nos ofrece Pablo Remón con su propuesta Vania x Vania con dos puestas en escena del clásico ruso, que se pueden ver en la misma tarde con apenas media hora de descanso. Nos invita a una borrachera chejoviana, con permiso del doctor Astrov. Sabe que Chéjov, como un buen Rioja, se puede y se debe paladear en sucesivos sorbos y copas. Esa es la riqueza de los textos clásicos y universales y el del ruso procede de una añada excelente. 

 

Pablo Remón nos confiesa que cada vez que ve un espectáculo suyo, tiene ganas de volver a montarlo porque se le ocurren variaciones que podría introducir. Declara su envidia hacia los pintores o los músicos que pueden ejecutar diferentes versiones de sus obras. Este es el germen del experimento teatral que Remón presenta en las Naves del Español de Madrid.

 

El primer montaje busca lo esencial y genuino del texto, aunque Remón haya introducido algunas modificaciones que indagan en la vis cómica. Se trata de una propuesta minimalista de una sobriedad extrema. Apenas hay seis sillas sobre el escenario con un fondo negro. Todos los actores se encuentran sobre el escenario durante las casi dos horas de representación, es decir, no hay entradas ni salidas de personajes. No hay vestuario de época y el juego de luces es sobrio y simple. El vestuario y los nombres de los personajes son intemporales, no remiten a ninguna época. Tampoco hay ningún objeto que apoye su interpretación ni un lenguaje corporal acentuado que complemente lo que va ocurriendo sobre las tablas. Los personajes están la mayor parte del tiempo sentados (en alguna escena, de pie). Y, sin embargo, tengo que confesar que se trata de una de las interpretaciones más bellas y auténticas de este clásico ruso que he tenido la dicha de disfrutar. Es un auténtico ejercicio actoral de voz y gestualidad facial, una lección magistral del oficio de la actuación (el planteamiento bien podría asemejarse a un ensayo previo al estreno) que, sin embargo, consigue que las palabras del ruso y su mensaje calen en la sensibilidad del espectador como la lluvia que nos empapó de camino al Matadero. La desnudez del montaje nos permite tocar, rozar, tentar, palpar la piel de estos personajes abatidos por la rutina y el desencanto que nos hablan de nosotros mismos.

 

Es cierto que Remón cuenta con un reparto único para hacerlo. Encontramos el mismo elenco de intérpretes en ambos montajes: un Javier Cámara que explota sus registros interpretativos con maestría, más allá de su vertiente cómica –ya fue dirigido por Remón en Los farsantes (2022)–, Juan Codina es el pedante escritor Alexander, Israel Elejalde con su dominio del espacio escénico encarna al médico Astrov, una contenida y brillante Marta Nieto es Elena, Marina Salas sorprende con su interpretación de Sonia y, por último, Manuela Paso nos asombra con la dimensión que otorga a Marina, la vieja criada de la casa.

 

En el segundo montaje, Pablo Remón se lanza a la arena de la experimentación y juega con el espectador. Aquí nos presenta dos Vanias en uno, porque abre el espacio y nos muestra dos escenografías contiguas: una dacha rusa del siglo XIX a la izquierda; y un patio trasero manchego, con estanque y mesa y sillas de bar, que sitúa en un Toledo actual, a la derecha. En este juego teatral, el director pretende explotar la polisemia escénica llevando a los personajes de la Rusia decimonónica al presente ibérico y mesetario en una misma escena y diálogo, más cercano a las películas de Berlanga que al cine de Buñuel. En consecuencia, hay momentos en que la propuesta cae en la sátira, rozando el esperpento, de nuestra realidad patria más cañí, una verdad, la nuestra, un tanto esquizofrénica como el resultado escénico. Es esta una propuesta que gustará más probablemente al público más joven y menos purista.

 

Cada montaje se puede ver por separado y es autónomo. No obstante, lo interesante y apasionante de esta iniciativa es poder ver la riqueza que ofrece la lectura sagaz que realiza en las dos, como si de una matrioska se tratara; contemplar el juego de espejos cóncavos del callejón del Gato al que Remón lleva el texto chejoviano. Remón nos hace reflexionar sobre los códigos teatrales de la actuación, de la puesta en escena y de la dirección de actores; nos acerca un clásico renovado en un espacio escénico donde se toma la libertad dramática de releer el texto canónico con una creatividad muy fructífera que nos devuelve un Chéjov multiplicado. Es especialmente emocionante y transformador escuchar reverberar en nuestro interior las voces de estos seres perdidos en el campo ruso o manchego, que no saben qué hacer con el tiempo y con sus vidas, que se preguntan qué otras vidas podrían haber vivido. Porque, ¿cuántos Vania hay en Vania?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

 

MORIU-VOS

“Durant la pandèmia (2020 i 2021) van morir a les residències espanyoles 101.498 persones en un context d’aïllament i sense poder acomiadar-se de les seues famílies o amb un accés molt restringit”.  És el que s’hi troba una quan visita el servei de dones del Teatro de la Abadía abans d’assistir a la representació de Moriu-vos d’Anna Maria Ricart Codina, dirigida per Joan Arquè. Fou aquesta dada sagnant el principal desencadenant pel qual aquesta dramaturga va posar la mirada i el pensament en la vellesa i el tracte que ens donem els uns als altres quan hi arribem. Si és que ja... ni pixar pot una tranquil·la. 

“Cada any a Espanya guanyem tres mesos d’esperança de vida. Això significa que la pensió calculada ha de perllongar-se per més temps”. Perquè tots volem arribar a vells. Bé, la majoria... Hi ha algun jove carallot que diu que no vol fer-se molt gran (els he vist canviar d’opinió de seguida que passen dels trenta). Vinga, anem per feina que sembles la teua àvia... Cultura i Conflicte, després de presentar Encara hi ha algú al bosc, reflexiona sobre la deshumanització de la nostra societat i la revolució de cures que tenim pendent. Per això, ens presenta un espectacle on es combina la sensible coreografia de Sol Picó i l’escenografia de Judit Colomer amb altres mitjans audiovisuals. Tot perquè no se t’oblide que els vells tenen cos, que són també cos i poden ballar i saltar i cantar amb aquells trossos de carn decadents. I si cal ve la mateixa Mare de Déu, muntada a un hoverboard (em sent moderna i divina de la mort utilitzant aquesta paraulota), per dir-nos que la nostra societat està la vora del col·lapse. Per què? Por alficossos.  

“Més de 2 milions de persones majors de 65 anys viuen soles a Espanya, un 72.3% hi són dones. Prop d’un milió tenen més de 80 anys”. I si no, et compres una foca mecànica com l’Imma (Imma Colomer) o prems o pitges el botó de la teleassistència... La Montse (Montse Colomé) ja no pot ballar però sembla que no li importa (això és el que tu et creus), mentre l’Oriol (Oriol Genís) repeteix “jo no hauria de ser aquí” en arribar a la residència perquè no pot consagrar el seu temps a la tasca de tot jubilat espanyol per antonomàsia: contemplar obres. L’Arthur (Arthur Rosenfeld) es lamenta perquè el que van ser sembla que no és el que queda, mentre ens engresca a anar al teatre i a viure la vida amb alegria, conscient que el temps ens atraparà. Tots van ser adults amb plenes facultats, amb fills o sense amb feina, ocupacions, amb cossos productius i reproductius... mentre ara veuen com esdevenen invisibles per a la resta i les forces ja no els acompanyen.

“El 2050 el 31.4% de la població espanyola tindrà més de 65 anys i el 11.6% superarà els 80 anys”. I pense que per allà hi aniré jo, si és que encara puc trepitjar per aquestes contrades. Una s’imagina ama del seu temps, llegint, visitant exposicions, passejant plàcidament, viatjant en temporada baixa, assistint a obra de teatre i anant al cinema... Per fer el civet, cal la llebre jubilada... Ai, perdoneu! Acabe ja... he d’anar al bany (a veure si em pose les piles ja amb aquests exercicis per enfortir el sòl pelvià).

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LA MAR

Assistir a la representació d’El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca és un regal. Tant que és inevitable acudir al text per reviure les sensacions, les emocions i els pensaments que aquesta obra d’Alberto Conejero desperten. Aquest senzill muntatge porta girant més d’un any, des de la seua estrena al febrer de 2022 al Teatre Nacional de Catalunya. El Teatro de la Abadía de Madrid ha acollit aquesta petita joia en dues ocasions, al febrer i al desembre de 2023. La temporada passada molts espectadors no vam poder gaudir i compartir aquest tresor que es multiplica i s’expandeix. Com si d’un llibre sagrat es tractés, les paraules en aquest muntatge s’enlairen con versicles i es consagren amb una renovada fe en la vida, en l’educació i la cultura.

 

Antoni Benaiges (Sergi Torrecilla) és un jove mestre català que ens conta amb entusiasme la seua vocació docent des del seu naixement al 1903 i la seua infantesa. La seua vida va a la par amb els esdeveniment que ocorren a Espanya en aquelles dècades: dictadura de Primo de Rivera, proclamació de la Segona República. Al 1934 tria com a destí l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos. Ho fa perquè considera que en aquells llocs recòndits és més necessària la tasca docent. Pocs mesos després paga de la seua butxaca un gramòfon, primer, i una impremta, després. Hi pretén que els seus alumnes, nens i nenes condemnats a la feina en el camps des del seu naixement, escriguen les seues emocions i pensaments. Els crida pel seu nom, Honorato, Engracia…, abans de corregir les seues faltes d’ortografia i convertir-nos els espectadors en aquells xiquets que mirem als ulls a través d’una fotografia de grup, en blanc i negre, amb el mestre Benaiges. Tot això ho fa amb una senzillesa i una entrega dignes de tal admiració que renova i rellança la vocació docent dels espectadors-professors presents entre el públic. El primer diari que crea amb els nenes de l’escola rep el nom de Gestos, com si el seu de confiar en la intel·ligència dels seus alumnes no fos el gest suprem. Per al curs següent, decideix d’adquirir una nova impremta pels més petits i així elaborar la gasetilla Recreo perquè significa ‘crear de bell nou’. Així, gest a gest, frase a frase, Alberto Conejero i Xavier Bobés van recreant i apropant-nos a la pell fins fregar-nos i eriçar-nos els porus la història de Benaiges.

 

Par dur-ho a terme, Xavier Bobés, present a l’escenari durant tota la representació, ens ensenya la seua poètica dels objectes. Aconsegueix, a través d’una càmera de vídeo ficada en una rudimentària capsa de fusta, amplificar projectant sobre el fons i desxifrar el valor d’uns vells i senzills objectes que cobren tot el sentit i ens parlen com si d’uns personatges més es tractaren: manuscrits, fotografies, tipus, tises, papers... Ens fan evident la perpetua oscil·lació d’andròmines quotidianes entre bellesa, utilitat i memòria, fins el punt màgic en què cobren vida en la imaginació dels nens que van ser alumnes de Benaiges i els nens que assistim a la representació.

 

Al gener de 1936, mesos abans de l’inici de la guerra civil, van imprimir El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca, un librito que “contiene, en formato de verso, más que prosa, las expresiones de los escolares de cómo se imaginan el mar, sus miedos y sus sueños”, perquè cap d’ells l’havia vist. Ens sembla mentida, però no fa tant els nascuts a l’Altiplà trigaven dècades, si ho aconseguien, en contemplar l’immens blau. Però el mestre els va prometre portar-los aquell estiu a Catalunya per contemplar el mar. Antoni Benaiges no va poder complir mai la seua promesa perquè fou afusellat el 25 de juliol de 1936, a penes set dies després del colp d’estat. Fou un més dels perillosos docents represaliats i perseguits per la barbàrie i la desraó feixista i totalitària. El seu delit va ser creure que és possible canviar les ments i les vides amb la tisa i el coneixement. Serà utopia creure-ho encara? 

 

El que ens fa humans

és que no sabem viure.

 

Hem d’aprendre-ho tot,  

des que naixem fins que morim.  

 

La mort no culmina  

el procés d’aprendre:

l’interromp.  

 

De Marina Garcés,

Escola d’aprenents

(Galaxia Gutemberg, 2020).

 

Post scriptum: Al juliol de 2023, El mar fou censurada i retirada de la programació de la localitat burgalesa de Briviesca, situada a menys de deu kilòmetres de Bañuelos de Burueba, per decisió de l’ajuntament governat pel PP i Vox. Un grup de veïns es va reunir per fer una lectura de la peça en veu alta.

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora renovada que escriu