domingo, 20 de mayo de 2018

YO SÍ TE CREO

Este es el enésimo artículo sobre la sentencia de la Manada. Seguramente no dirá nada nuevo ni añadirá ningún argumento original al repugnante fallo del tribunal de Pamplona. ¿Por qué escribirlo? Para crear sororidad entre nosotras, para aumentar la movilización histórica que estamos viviendo, para que la víctima de esta deleznable VIOLACIÓN sienta algo más de nuestro calor. Quiere ser, pues, una piedra más del puente hacia la igualdad real entre hombres y mujeres.

No quiero hacer un análisis jurídico de la sentencia porque no soy jurista. Mi intuición como ciudadana me dice que los cambios legislativos no deberían ir dirigidos a endurecer las penas, sino a cambiar y dejar clara la tipificación de los delitos sexuales contra las mujeres. Es inconcebible que una agresión sexual de este calibre sea calificado como abuso. De esta manera, una sentencia como esta, que desgraciadamente es más habitual de lo que las personas no relacionadas con el mundo jurídico nos pensamos, no podrá repetirse. Es necesaria una mayor formación y sensibilidad en la magistratura actual. Pedir la inhabilitación de los tres magistrados (una de ellos es mujer) me parece absurdo e inútil. El voto particular me repugna profundamente, pero se ajusta a derecho, y eso es lo tremendo del caso. Lo que esta movilización social debe pretender es que la ideología machista y misógina de ningún juez no tenga posibilidad alguna de prevalecer legalmente en ningún fallo judicial. Y eso lo pueden y lo deben hacer nuestros legisladores, con la opinión cualificada de juristas (ellos y ellas).

Sí me gustaría hacer una reflexión sobre el mensaje que se envía a los jóvenes (ellos y ellas) con este fallo, especialmente con el polémico voto particular, y quiero hacerlo como docente que trata con ellos a diario. La redacción de la sentencia deja una misiva demoledora para nuestra sociedad. Si, como mujer, sufres un intento de violación, tu elección es complicada: si te resistes, el daño físico puede ser irreparable y puedes llegar a perder la vida como Diana Kerr. Si tomas una postura pasiva para no sufrir un daño mayor, se interpretará en sede judicial que diste tu consentimiento. El mensaje es que, como mujeres, siempre perdemos, que somos meros objetos de placer de algunos hombres que se sienten con el derecho a tomar nuestros cuerpos y hacer con ellos lo que les plazca. A todo esto se añade el hecho de que nadie puede prever ni elegir cuál será su reacción (resistencia o inmovilidad) ante una agresión de este calibre. Convivo a diario con mujeres jóvenes de 17 y 18 años, mujeres cuyo cuerpo se encuentra en plenitud, pero que todavía conservan la inexperiencia y la ingenuidad de su corta trayectoria vital. ¿Qué puedo decirles ante semejante fallo? ¿Acaso mis cuarenta años de vida me permiten saber o intuir mi reacción ante semejantes actos atroces?

Pienso también en mis alumnos varones de Bachillerato y en su juventud efervescente que, incluso sin saberlo ellos, busca referentes afectivos y sexuales. Al porno machista y misógino que fomenta la cultura de la violación y que consumen nuestros jóvenes a un clic de móvil, se añade el poso envenenado de esta sentencia. Solo desde la educación, en casa y en las aulas, lograremos que nuestra generación de jóvenes sea consciente de la violencia explícita e implícita a la que estamos sometidas las mujeres. Porque debemos tener claro que no han sido monstruos, sino buenos hijos del patriarcado los que cometieron esta brutal violación. Son hombres que, aún hoy, no son conscientes del tremendo trauma que han infligido.

Por todo esto, la movilización social de las mujeres, y también de los hombres, debe continuar, porque solo así conseguiremos seguir despertando conciencias adormecidas, solo así lograremos unas leyes más justas para nosotras, solo así todos los hombres serán conscientes de la violencia machista, solo así provocaremos una reflexión profunda que favorezca una auténtica transformación social.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Profesora que escribe
Artículo publicado en el diario digital 'Ágora Alcorcón'


domingo, 6 de mayo de 2018

DIADA DE SANT JORDI AL CERCLE CATALÀ

"Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor."
SALVADOR ESPRIU
La pell de brau

El passat 23 d'abril vaig quedar molt agraïda de rebre la insígnia d'argent del Cercle Català de Madrid. Va ser un honor rebre aquesta distinció de mans del President Albert Masquef. A Madrid també vam celebrar la diada de Sant Jordi. La d'enguany va ser una celebració estranya i trista. Malgrat tot, vam festejar la llengua i la literatura. Salut i poesia!


DEIXEU QUE ELS NENS S'ACOSTEN A LA POESIA! Al dinar de celebració, una jove lectora em va confessar que li agradava la poesia. Jo tenia a les mans 'La pell de brau' de Salvador Espriu. Em va insistir a veure i tocar el meu llibre, 'Olor de poma verda'. El va contemplar amb delicadesa, com qui veu un objecte bell. Va ser un moment bonic d'un dia ple de moments bonics.



domingo, 22 de abril de 2018

SENYORA CIFUENTES

Senyora Cifuentes, òbviament vostè no em coneix. Sóc professora d’un institut d’un centre públic del sud de Madrid adscrit a la Universidad Rey Juan Carlos. He estat lligada a l’activitat acadèmica tota la meua vida com a alumna, en primer lloc, i com a professora, després. A classe, alguna vegada, he fet broma sobre el fet que vostè és el meu cap ja que, senyora Cifuentes, vostè és la responsable última del sistema educatiu públic de la Comunitat de Madrid on visc i treballe des de fa vint anys. Em dirigeix a vostè per demanar-li la seua dimissió, simplement.

Hauria d’haver-ho fet fa dies. Supose que és conscient que la seua situació és insostenible i indefensable. Faça-ho, per favor, per dignitat i per consideració cap als madrilenys. Li faig aquesta petició, gens insòlita, pels meus alumnes, els passats i els futurs també, i per tots els professionals de l’educació que ens deixem la pell a les aules cada dia, els de l’ensenyament mitjà i els universitaris. És molt difícil, per no dir impossible, creure la seua versió. No és acceptable que vostè diga que no se li pot exigir el TFM, perquè ha fet quatre o cinc mudances. Els que hem redactat un treball d’aquest tipus recordem perfectament quin és el títol i de què va, després de mesos de dedicació; en quina prestatgeria de casa s’hi troba la nostra copia en paper; i en quina carpeta del nostre ordinador està desat (amb còpia de seguretat inclosa). En el meu cas es dóna l’avinentesa que també he fet dues mudances des que els vaig presentar. També sabem que la defensa d’un TFM no es fa en quinze minuts escassos; és un acte acadèmic d’un duració d’almenys una hora.

Vostè és conscient de les seues contradiccions, conseqüència de la mentida. Aquesta setmana ha afirmat que va arribar a un acord amb les seus professors per no anar a classe i no fer els exàmens. Els que ens dediquem a la tasca docent sabem que el que vostè assevera és inversemblant. Cap professor, en l’honest exercici de la seua professió, ho acceptaria. A més, li recorde que als cursos de formació que els professors de Secundària hem de cursar se’ns exigeix l’assistència al 100 % de les sessions. Una única falta d’assistència provoca que no obtinguem la certificació de les hores. Aquest criteri està establert per la CM que vostè presideix. A més, si renunciem a la matrícula d’un curs un cop començat, no podem matricular-nos en un altre fins que no haja passat un any sencer. ¿No li sembla suficient el tracte de favor, que vostè primer va negar i que després ha admès, per dimitir? Els professors de l’ensenyament públic, instituts i universitats, treballem incansablement per sostenir un sistema amenaçat per les retallades dels governs del partit que vostè presideix a la CM. ¿És vostè conscient del perjudici que està infligint a l’educació pública universitària de Madrid, especialment a la URJC?

La seua dimissió va més enllà d’una qüestió ideològica. No té res a veure amb les seues idees polítiques ni amb les meues. Es tracta de respectar el comportament professional de milers de professors de la Comunitat que vostè presideix, de reconèixer l’esforç de tots els alumnes universitaris que, amb gran sacrifici, fan les seues titulacions per eixir a un món laboral incert i precari. En massa ocasions, el que els espera és la cua de l’INEM. ¿Es fa una idea de com es senten tots els estudiants, els presents i els futurs, de la URJC enfront d’aquesta situació? No pot, senyora Cifuentes, mantenir aquesta mentida més temps. Vostès van fer bandera de la ‘cultura de l’esforç’ quan van aprovar la LOMCE, la llei educativa més qüestionada de la història d’Espanya. Per això, no pot sostenir durant més temps aquesta mentida. Pense en els valors de l’honradesa, de l’esforç, del mèrit personal que li van inculcar els seus pares i que vostè haurà inculcat als seus fills.

Quan sorprenc a un alumne meu en una falta, independentment de la seua gravetat, el primer que li demane és honestedat per reconèixer el seu error, que assumisca les conseqüències dels seus actes equivocats, siguen deliberats o no, i que es quede tranquil perquè la vida sempre li donarà oportunitats per seguir endavant. Això els ho dic a ells i m’ho aplique a mi mateixa a la vida. Senyora Cifuentes, reflexione. El cinisme que vostè està mostrant no pot emportar-se per davant pel que estem treballant com a societat, inclosa vostè mateixa. A més, gose assegurar-li que es sentirà vostè millor. Dimitisca, senyora Cifuentes, per favor, dimitisca.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Professora que escriu




domingo, 15 de abril de 2018

BONA TARDA, POESIA

El dimarts 10 d'abril, vaig tenir la sort de participar al programa de ràdio 'Bona tarda, poesia' que condueixen Flora Torrents i Àngels Peñalver a Ràdio Sant Vicenç 90.2. de Sant Vicenç dels Horts.

Vaig poder parlar d'Olor de poma verda, de poesia i d'escriptura, de com es va gestar aquest llibre de poemes i d'altres temes d'actualitat social que ens interessen. Trobareu l'entrevista a partir del minut 21. Espere que siga del vostre interès. Aquí teniu l'enllaç:






sábado, 7 de abril de 2018

SEÑORA CIFUENTES

Señora Cifuentes, obviamente usted no me conoce. Soy una profesora de instituto de un centro público del sur de Madrid adscrito a la Universidad Rey Juan Carlos. He estado ligada a la actividad académica toda mi vida como alumna, en primer lugar, y como profesora, después. En clase, alguna vez, he bromeado sobre el hecho de que usted es mi jefa ya que, señora Cifuentes, usted es la responsable última del sistema educativo público de la Comunidad de Madrid donde vivo y trabajo desde hace veinte años. Me dirijo a usted para pedirle su dimisión, simple y llanamente.

Debería haberlo hecho hace bastantes días. Supongo que es consciente de que su situación es insostenible e indefendible. Hágalo, por favor, por dignidad y por consideración hacia los madrileños. Le hago esta petición, nada insólita, por mis alumnos, los pasados y los futuros también, y por todos los profesionales de la educación que nos dejamos la piel en las aulas cada día, los de las enseñanzas medias y los universitarios. Es muy difícil, por no decir imposible, creer su versión. No es aceptable que usted diga que no se le puede exigir el TFM, porque ha hecho cuatro o cinco mudanzas. Los que hemos elaborado un trabajo de este tipo recordamos perfectamente cuál es el título y de qué va, después de meses de dedicación; en qué estantería de casa se encuentra nuestra copia en papel; y en qué carpeta de nuestro ordenador está guardado (con copia de seguridad incluida). En mi caso se da la casualidad de que también he hecho dos mudanzas desde que los presenté. También sabemos que la defensa de un TFM no se hace en quince minutos escasos; es un acto académico de una duración de, al menos, una hora.

Usted es consciente de sus contradicciones, consecuencia de la mentira. Esta semana ha afirmado que llegó a un acuerdo con sus profesores para no ir a clase y no realizar los exámenes. Los que nos dedicamos a la labor docente sabemos que lo que usted asevera es inverosímil. Ningún profesor, en el honesto ejercicio de su profesión, aceptaría eso. Además, le recuerdo que en los cursos de formación que los profesores de Secundaria debemos cursar se nos exige la asistencia al 100 % de las sesiones. Una sola falta de asistencia provoca que no obtengamos la certificación de la horas. Este criterio está establecido por la CM que usted preside. Es más, si renunciamos a la matricula de un curso una vez iniciado el mismo, no podemos matricularnos en otro hasta que no haya transcurrido un año entero. ¿No le parece suficiente el trato de favor, que usted  primero negó y que después ha admitido, para dimitir? Los profesores de la enseñanza pública, institutos y universidades, trabajamos incansablemente para sostener un sistema amenazado por los recortes de los gobiernos del partido que usted preside en la CM. ¿Es usted consciente del tremendo daño que está infligiendo a la educación pública universitaria de Madrid, especialmente a la URJC?

Su dimisión va más allá de una cuestión ideológica. No tiene que ver ni con sus ideas políticas ni con las mías. Se trata de respetar el buen hacer de miles de profesionales de la Comunidad que usted preside, de reconocer el esfuerzo de todos los alumnos universitarios que, con gran sacrificio, cursan sus titulaciones para salir a un mundo laboral incierto y precario. En demasiadas ocasiones, lo que les espera es la cola del INEM. ¿Se hace una idea de cómo se sienten todos los estudiantes, los presentes y los futuros, de la URJC ante esta situación? No puede, señora Cifuentes, mantener esta mentira por más tiempo. Ustedes hicieron bandera de la ‘cultura del esfuerzo’ cuando aprobaron la LOMCE, la ley educativa más cuestionada de la historia de España. Por eso, no puede sostener durante más tiempo esta mentira. Piense en los valores de la honradez, del esfuerzo, del mérito personal que le inculcaron sus padres y que usted habrá inculcado a sus hijos.

Cuando sorprendo a un alumno mío en una falta, independientemente de su gravedad, lo primero que le pido es honestidad para reconocer su error, que asuma las consecuencias de sus actos equivocados, sean deliberados o no, y que se quede tranquilo porque la vida siempre le dará oportunidades para seguir adelante. Esto se lo digo a ellos y me lo aplico a mí misma en la vida. Los centros educativos son como sociedades en pequeñito, les manifiesto. Señora Cifuentes, reflexione. El cinismo que usted está mostrando no puede llevarse por delante por lo que estamos trabajando como sociedad, incluida usted misma. Además, me atrevo a asegurarle que se sentirá usted mejor. Dimita, señora Cifuentes, por favor, dimita.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Ágora Alcorcón'


domingo, 18 de marzo de 2018

NOVA RESSENYA D'OLOR DE POMA VERDA

El poeta igualadí Marc Freixas Morros escriu aquestes paraules sobre el poemari 'Olor de poma verda' a les seves Reflexions Dos Punt Zero: 

Olor de poma verda és un poemari imprescindible de la poeta de Xàtiva, Begoña Chorques. Llegiu-la sense pressa, amb tota la calma a la vora dels ulls, i amb tota la maduresa a l'entorn de les paraules que conformen els seus poemes. Perquè la seva veu és una veu que parla de l'amor per dins de l'amor. Perquè és la veu de la dona que estima les dones, que ho fa des d'una perspectiva humanista, clara i molt entenedora. La Begoña ens arriba profundament a l'ànima a través dels seus versos plens de gran quotidianitat, però també ens arriba per la força que transmet a través del seu tarannà poètic únic i indiscutible. Jo de vosaltres no perdria el temps! Heu de llegir-la amb passió! Feu-vos de cor amb el seu primer poemari! La cultura us ho agrairà! Us deixo amb un parell de versos del poema Tu, que comença d'aquesta meravellosa manera :

                Tu ets totes les dones
                que jo vull estimar...
Marc Freixas Morros
Reflexions Dos Punt Zero
17 març 2018




domingo, 11 de marzo de 2018

DAMUNT LES PASSES de Marc Freixas Morros

Damunt les passes és el vers que més es repeteix al darrer llibre de poesia que he llegit. Ha vingut amb mi al llarg d’una setmana, acompanyant-me pels passadissos del metro i al tren de rodalies. També m’ha acompanyat als moments de lectura en solitud a casa. I així els versos del Marc Freixas Morros han anat xopant els meus peus i la meua ànima en aquests dies de pluja insistent, de vegades obstinada. Les imatges esplèndides de la lluna del poeta Carles Duarte ens conviden a no quedar-nos al terra, a mirar cap amunt.

Vas obrir el llibre de poemes
per la pàgina dels versos
que més t’agraden.

El versos de Freixas són per mastegar-los a poc a poc, assaborir-los mentre hom va rossegant-los i intuint els matisos de sabor que hi contenen. Fan una crida a deturar-se, a deixar passar el temps parsimoniosament, amb pau, perquè la vida s’ha de beure a petits glops. “I encara les estones, / continuen trencant mirades perdudes.”

La primera constatació que hi arriba, en començar la lectura, és que la visió del món del seu autor està impregnada per la poesia, per tot arreu, sense cap excepció. Són “paraules que busquen desesperadament la bellesa, la eternitat, i especialment la perdurança de l’amor universal sobre totes les coses”, ens diu Empar Sáez a un pròleg que és millor llegir després que els versos de Freixas hagen fet casa als nostres conscients. Així ho afirma la pròpia Sáez i no puc estar-ne més d’acord. El to poètic de Freixas recorda l’esperit animós i optimista amb el seu entorn vital, del Cántico de Jorge Guillén. I és que hom sent gelosia del gaudi de viure que expressen aquests versos, on cerca la comunió assossegada amb el món i la natura. No obstant això, en Marc no és a cap torre d’ivori. Amb versos llargs, propers als versicles, que recorden de vegades els versos lliures de Vicente Aleixandre, dialoga amb el lector, gairebé amb un estil conversacional en alguns poemes, i mira de somoure la seua consciència i el seu pensament, fent una crida a mirar la vida amb nous ulls. Així es van llegint i paladejant els seus versos fins que: “Ara ja tot és poesia.”

El Marc em deixa un misteri sorprenent quan afirma que “la mort és poruga perquè no existeix”. I no ho diu un sol cop, ho afirma amb insistència. I potser és que el misteri no ho és i la resposta resideix en la senzillesa del que sap que és part d’un tot:

Ara, la raó d’existir
és molt més profunda, i la teva ànima
ha conquerit de bell nou
l’esperit de la bellesa
que passeja desmesurada
per qualsevol ésser viu
perquè ha descobert
aquells versos tant teus.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu