viernes, 30 de diciembre de 2016

POEMA 'DESPERTAR'

Vull contemplar-te jeure al llit
amb la son encara entre els dits
despullada de tants afanys
amb el solitari vestit
de la teua pell tendra i càlida.
Sedegosa de tant d’amor
reste arraulida al teu costat
esperant l’ardent abraçada
de les teues virtuoses cames
i el meu ventre maldestre i nu.
Amb els cossos nous comencem
la dansa antiga de la carn
que ens empeny cap a l’espadat.

                                  Begoña Chorques Fuster
                                 'Olor de poma verda'
                                  Ed. Neopàtria, 2016.


              DESPERTAR

Quiero contemplarte tumbada en la cama
con el sueño todavía entre los dedos
desnuda de tantos afanes
con el solitario vestido
de tu piel tierna y cálida.
Sedienta de tanto amor
permanezco acurrucada a tu lado
esperando el ardiente abrazo
de tus virtuosas piernas
y mi vientre incapaz y desnudo.
Con los cuerpos nuevos comenzamos
la danza antigua de la carne
que nos empuja al precipicio.

sábado, 17 de diciembre de 2016

RELAT 'I PUNT'


Ho han intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi. Amb una nota així de breu es disposava a deixar el seu llegat; aquest seria l’aclariment per a un fet que molts qualificarien d’inexplicable. Inexplicable per tots aquells que no van saber intuir aquella angúnia que va anar amarant els pulmons de Ruth fins que l’ofegament va esdevenir insuportable. Havia tingut temps per pensar-ho tot bé. Aquella personalitat meticulosa, una mica obsessiva, l’havia portat a deliberar sobre cadascun dels detalls d’aquella situació que havia volgut evitar tantes vegades, que havia aconseguit ajornar algunes vegades. A la fi, s’havia imposat l’evidència que no sabia viure. Aquella vida i aquell món no estaven fets per ella. No podia lluitar més contra aquella onada arrabassadora d’insensibilitat i d’insolidaritat humana. No, no en sabia, de viure i acceptar aquesta veritat li havia donat una mica de lleugeresa, tan necessària en el seu món interior tan turmentat i esvalotat. Havia escoltat que el suïcides pensen molt bé el lloc on cometran l’autoagressió. El lloc triat sempre deixa molts interrogants. Ella tenia molt clar, des del primer moment que la idea li va rondinar pel cap, que no ho faria a casa seua. No podia fer-li això a Anna que, en endavant, hauria de viure en aquell indret de mort. A més, no s’ho mereixia per tots aquells petits moments de pau i felicitat que li havia atorgat, també per la seua paciència en aquells mesos, mesos molts feixucs en què l’havia fet patir. Només desitjava descansar d’aquell terrible tsunami interior que l’asfixiava a cada envestida, que la deixava sense alè, sense forces per viure. Quan semblava que recuperava el batec de vida l’amenaçava amb una nova embranzida. Ja no podia més, se sentia tan esgotada que ni podia ni volia seguir endavant. La manera com duria a terme el pla mortal va ser el primer que va decidir. El malestar interior era tan gran que ja no concebia el dolor físic. Una caixa sencera d’Orfidals seria suficient per produir una parada cardíaca. Per fer segura l’actuació letal del medicament l’acompanyaria d’una ampolla de vi; el triaria amb cura, que fos d’una bona collita, ja que havia d’agombolar les darreres hores d’una condemnada a mort per una cercle d’ignomínia que durava massa anys, massa generacions. Només li caldria prendre-ho a poc a poc, amb compte, per no provocar el vòmit que pogués arruïnar l’operació. Aquell seria el seu últim ball amb la bella dama blanca, freda com el marbre, però sensual com una ondina que es disposa a donar l’abraçada eterna. Els efluvis etílics del vi procurarien l’escalfor necessària a l’escena. El lloc li havia costat decidir-lo per tal que no fallés el seu propòsit. Els estúpids suïcides que es penedeixen en l’últim instant li semblaven d’un gran patetisme. Aquells que només pretenien cridar l’atenció es mereixien el seu menyspreu per l’exhibicionisme pueril. Això ho tenia clar: si ho intentava no hi fallaria. Sempre que emprenia una nova tasca era per arribar fins a la fi, per no fracassar en l’intent. Tampoc no havia estat la covardia el que l’havia deturat a acabar tan dràsticament amb tot. De fet, no sabia ben bé el que li ho havia impedit fins aquell moment. S’havia dit a sí mateixa que l’havia refrenat la consciència del dolor que anava a provocar als seus. Però, qui eren els seus? Sentia la seua família aliena completament al seu patiment, timbrats per l’estigma de l’abús que arrossegaven. Potser el seus amics que havien tractat d’ajudar-la sense saber-ne. Pensava que se’n sortirien, tots tenien una vida amb la qual continuarien després d’aquell terratrèmol. La seua terapeuta també ho superaria. No sabia si era la primera pacient amb qui fracassava. Potser sí, potser no. Tampoc no tenia massa importància. Ella també tenia la seua realitat per continuar i els recursos emocionals suficients, després d’anys de carrera professional, per encarar aquest tràngol. No arribaria la sang al riu en cap cas. Per últim, hi estava l’Anna, a qui havia estimat tant però a qui sentia que no podia oferir ja res més: només angoixa i desesperança. Seria molt dur al començament però la vida sempre s’obri camí i trobaria només il·lusions per viure. Finalment, ella descansaria, tots descansarien. Ja havia reservat l’habitació d’hotel. Havia de ser confortable, càlida, amb una decoració sòbria però elegant. S’havia pres la molèstia de cercar-la amb atenció per no deixar a l’atzar cap detall. Al cap i a la fi, seria el seu darrer llar, el seu darrer divan, el seu darrer bressol, on havia de dormir per sempre sense tenir malsons, per reposar de tant de fàstic i horror. Escolliria un cap de setmana que sabés que ningú no la trobaria a faltar. Hi tenia oportunitats. A la fi quedaria ella sola, en una cambra sense ningú més, còmoda però impersonal, dos blísters de medicaments i una ampolla de vi. Seria una habitació d’hotel deserta enmig la gran ciutat, encerclada de gent anònima, desconeguda, que no podria fer res per ella. La música sonaria, suau i envoltant, un rèquiem de difunts per donar la benvinguda a la parca que entraria sigil·losament, sense fer cap soroll, encimbellada per l’oblit i el somni amb tants de records amargs, inavesats a tant de dolor. Restarien uns minuts per a la nostàlgia i el desencís. Asseguda, amb la roba blanca, amb un paper blanc entre les mans assumiria tota la desolació i la tristesa que l’havien aguaitat tots els seus anys a aquesta terra. En aquell quadre de Hopper no hi romandria cap cantonada per cap mare, ni real ni somniada, només restaria la solitud definitiva de la mort. Ho han intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi.

Begoña Chorques Fuster,

Madrid, novembre de 2012.
Relat publicat a 'El conte del diumenge' 
al diari digital 'La veu del País Valencià' el 14 d'agost de 2016. 


viernes, 9 de diciembre de 2016

POEMA 'GEOGRAFIA URBANA'

Els parcs, aqueixos parcs, els parcs,
els teus parcs que t’han vist besant
a dentades, fent mossegades,
amb desconcert i malaptesa,
han contemplat aclaparats,
una mica avergonyits,
els experiments primerencs
de l’adolescència audaç.
T’han sorprès amb no sé pas qui
jugant amb l’amor, la follia.
Han descobert el joc impúdic
del teu cos i les teues mans.
T’han vist els membres enllaçats
a un cos que no era pas teu.
T’han contemplat i s’han callat.

Ahir et van sorprendre de nou
estimant amb saliva nova
amb el teu cos nou ja de dona
solemnement llaurat pel temps.
Aqueixos parcs se t’han fet cova
per acollir-te clandestins
per deixar-te en llibertat.
Els parcs, els nostres parcs, els parcs,
que ahir ja et van trobar
abraçada al cos que és el teu.
Ens han contemplat i han somrist.

Begoña Chorques Fuster
Olor de poma verda
Ed. Neopàtria, 2016.


GEOGRAFÍA URBANA

Los parques, esos parques, los parques,
tus parques que te han visto besando
a dentelladas, dando mordiscos,
con desconcierto y torpeza,
han contemplado abrumados,
un poco avergonzados,
los experimentos primerizos
de la adolescencia audaz.
Te han sorprendido con no sé quién
jugando con el amor, con la locura.
Han descubierto el juego impúdico
de tu cuerpo y de tus manos.
Te han visto los miembros enlazados
a un cuerpo que no era tuyo.
Te han contemplado y se han callado.

Ayer te sorprendieron de nuevo
amando con saliva nueva
con tu cuerpo nuevo ya de mujer
labrado solemnemente por el tiempo.
Aquellos parques se te han hecho cueva
para acogerte clandestinos
para dejarte en libertad.
Los parques, nuestros parques, los parques,
que ayer ya te encontraron
abrazada al cuerpo que es el tuyo.
Nos han contemplado y han sonreído.

sábado, 3 de diciembre de 2016

POEMA 'TEMPRANÇA'

                               Per a Colometa

Mans lleials i tendres
que em pentinen els cabells de neu,
que penetren amb fermesa
la templa de ma memòria
i que fan que jo
ja no siga jo
sinó només un nen petit
indefens i nu.
Dits eixerits i prims
amb què prems les tecles
del meu passat vell i trist
cercant nous acords
d’esperança i futur.
Ungles lleus i breus,
que endrecen amb el tou
l’orfenesa del meu seny,
escrivint àgilment i clara
els llindars d’antigues ferides.
Mans amoroses de mare
on confie l’esgotament del viure.


TEMPLANZA

Manos leales y tiernas
que me peinan los cabellos de nieve,
que penetran con firmeza
la sien de mi memoria
y que provocan que yo
ya no sea yo
sino solo un niño pequeño
indefenso y desnudo.
Dedos despiertos y delgados
con que pulsas las teclas
de mi pasado viejo y triste
buscando nuevos acordes
de esperanza y futuro.
Uñas leves y breves,
que ordenan con las yemas
la orfandad de mi cordura
escribiendo clara y ágilmente
los límites de antiguas heridas.
Manos amorosas de madre
donde confío el agotamiento de vivir.

                                   Begoña Chorques Fuster
                                   'Olor de poma verda'
                                   Ed. Neopàtria, 2016